Intervenció del Col.lectiu Inflexió davant l’Assemblea de delegats d’UGT de Catalunya el 5/10/11

Bon dia!

Primer de tot he de dir que gràcies per donar-nos la oportunitat d’estar aquí i dir-vos que ens fa molta il•lusió poder compartir amb vosaltres algunes reflexions. El Col•lectiu Inflexió som un grup d’activistes amb unes intuïcions més o menys similars sobre la feina que cal fer, i que hem vist clar que calia ser partíceps des del primer moment de les mobilitzacions socials que s’estan donant aquests mesos.
Bàsicament volem transmetre que cal apostar de forma incondicional i contundent per la crida a la mobilització social. I per tant, intentar esclarir 3 coses:

Perquè ara
Perquè vosaltres
Què és el que podem fer

És obligatòria una lectura històrica sobre el moment en què estem, saber el que està passant i veure com podem actuar.

En primer lloc, perquè hem de tenir molt clar que mirant enrere, valorem millor el què tenim i el que podem perdre. És cert que a molts ens costa valorar els drets que hem assolit, oblidant que és així gràcies a l’esforç de generacions anteriors. Una cosa està molt clara: ha estat la classe treballadora, quan ha assumit una responsabilitat històrica, la que ha jugat un paper imprescindible en la lluita per la democràcia. A Espanya tenim l’experiència directa de les lluites sindicals durant els darrers anys del franquisme, que van jugar un paper clau en afavorir un canvi polític fent irreversible la desaparició de la dictadura.

En segon lloc, hem de fer una lectura històrica, per entendre que estem novament en un punt clau en la història. Estem a les acaballes d’un període molt determinat, i als inicis del que serà una profunda i llarga depressió econòmica, per uns quants anys almenys. El pacte social de postguerra està trencat. El neoliberalisme, la globalització i l’especulació financera han acabat amb les condicions que feien possible el pacte, i a més són el prolegomen d’aquesta crisi. No tenien raó en els seus esquemes econòmics, però sí van tenir la força suficient per imposar-los.

Proclamar que tots som culpables de la crisi, i que l’hem de pagar nosaltres, és un despropòsit si tenim en compte l’estancament dels salaris i l’endeutament de les famílies que portem anys arrossegant, en contrast amb l’enorme polarització de rendes en la que el 5% més ric ha incrementat espectacularment els seus beneficis. El pacte de classe ha estat unilateralment donat per trencat, no hi ha pacte.

Ens espera el més fotut, encara més si governa el PP. El que ve ara és, més clarament que mai, una ofensiva. També van a per vosaltres. El sindicalisme de classe està seriosament amenaçat pel neoliberalisme. Destruir-lo és un objectiu central del poder perquè el sindicalisme és l’ultim obstacle en el camí cap al desmantellament de les conquestes històriques de la classe treballadora.

I que no es pugui recórrer al pacte implícit significa que es veu en entredit l’actual marc de relacions laborals, no menys que allò que fins ara enteníem per Estat del Benestar i el paper que que jugava la socialdemocràcia.

Toca pensar històricament en el futur. Com diu el Woody Allen: “ens interessa el futur perquè és on volem dedicar la resta de les nostres vides”.

I això és el que podem veure al carrer, a les places, a les cases. Cada cop més i més persones es senten desemparades. El que es desprèn del 15M és la sensació d’impotència, d’indignació, de la gent davant els excessius obstacles per posar rumb a les seves pròpies vides.

De la mateixa manera que portem masses debats postergats, tot aquest temps s’han anat cultivant unes inquietuds a les quals faltaven paraules, formes d’expressió pública. De fet moltes de les proclames no són noves en essència, la majoria porteu anys defensant-ne vàries, el que és nou és que si no les defensem a peu de carrer, ningú ho farà per nosaltres.

Es percep una crisi de representació en el moment en què es veu que les solucions que es necessiten no són factibles per aquesta via; que no es veu clar com es defensen els interessos. I hem de reflexionar com ha estat possible que haguem arribat a un cop d’estat del capital financer com el què hem arribat, i a un govern que ha donat l’esquena als interessos de la classe treballadora. I no es pot obviar la duresa amb la que els governs, com el nostre, ens han donat l’esquena i s’han alineat amb la doctrina destructora de l’aristocràcia financera internacional.

Les mobilitzacions poden adoptar moltes formes, però implicar-se i afrontar la realitat social passa per assumir les reflexions com a pròpies. Si no veure millores ja genera frustració, percebre que el principal objectiu és pactar per aconseguir el mal menor entra en la consciència de molta gent com un senyal d’autodestrucció, de contradicció fatal amb el paper que es jugava anys enrere. Si seguim amb aquesta tònica, acabarem amb nosaltres mateixos.

El context que vivim de mobilitzacions no podia fer altra cosa que esclatar en un moment o altre, entre totes aquestes percepcions sumades a l’atur, la precarietat i les retallades socials; el primer llumí que caigués encenia tot un bidó de gasolina. Els que enteneu les causes, veient que és recíproc entre els demés, que cal fer alguna cosa, en realitat ja formeu part del 15M. Del 15M, del 15O i dels que vinguin, fins la victòria final.

Total, que els ànims estan per no assumir ni una engruna més de derrota; que no ens alimenten molles, que ens han pres massa i que tot està per guanyar.

Ara mateix el cicle de protestes es manté; té alt-i-baixos com tota evolució, però no deixa de ser-hi i en bona mesura dependrà de tots i totes que pugui aspirar també a la transformació. Amb molts de vosaltres ens hem vist a les manifestacions, ho sabem, fins i tot algú s’haurà posat la màscara aquella famosa.

No treballem cada dia perquè és bonic, tampoc lluitem simplement perquè és bonic. Estar-hi és afrontar contradiccions –això segur que ho teniu ben sabut–, i qui s’ha tirat centenars d’hores d’assemblees sap que debatent s’aprèn a explicar, i que si un aporta, tard o d’hora li faran costat.

Per seguir amb lo del bidó, ens queda encara força combustible, però, com deia una pancarta de jubilats: “No tenim tot el temps del món” (ni els jubilats, ni els que reben la prestació de l’atur, ni als que no tenen ni per menjar, ni tant sols els i les joves, esperant tenir un salari fixe, una casa, un futur en definitiva). Ni el capitalisme seguirà sent el mateix, ni la relació de forces ni la negociació col•lectiva. El futur no està escrit i els temps canvien.

No és tard, és l’hora, de cridar a la mobilització.
No esperem més; no estem sols, no estem soles.

No podem deixar en mans dels amos dels mercats la política, ni els diners, ni tot allò amb el que ens guanyem la vida i la portem endavant. Si no plantem cara, si no ens hi sumem, no hi haurà veritablement una democràcia possible. O és la política o és la involució, el qual, per segons què, significarà el col•lapse.

Moltes situacions que s’estan veient són similars al típic cas d’una mitjana empresa en què el comptable fa els números i va a dir-li al jefe que no quadren. Al principi, el jefe no s’ho creu. Diu “no, mira, jo em faig un plan, dono aquestes ordres, els meus empleats les compleixen i tenim producte i el col•loquem”. I el comptable segueix mirant la llibreta i diu que no, que no quadren. I així podem estar un bon temps, però no tot el temps del món. Totes les bombolles en la economia venen a semblar-se a aquest esquema. Però també caiem en la mateixa trampa quan pensem en temes més amples com el sistema polític o les organitzacions.

Assumir la derrota del pacte social de postguerra implica necessàriament plantejar-se horitzons polítics, prendre posicions amb una certa radicalitat sobre els drets que es defensen. Defensar l’Estat del Benestar no és simplement restablir el model que teníem –perquè el teníem sota unes condicions determinades de la dinàmica de relació de forces en el capitalisme– es tracta de passar a l’ofensiva, guanyar terreny, no lluitant per un model ja definit sinó pel benestar mateix. Per una vida digna.

No tot està preparat per quan un no arriba a pagar el rebut de la llum, de l’aigua, del gas, de la hipoteca, de l’escola, del metge, del que sigui. Hi haurà qui comenci a no pagar, a fer desobediència. Ara per ara, la majoria treballa pels bancs! Hi haurà qui no tingui casa i ocuparà un dels milers d’habitatges buits propietat dels bancs. S’arriba a una situació en la que no hi ha alternativa: es tractarà de proposar, de parlar en positiu, amb plena consciència del que no podem deixar perdre.

Fer front a la crisi, realitzar un canvi de model productiu forma part d’aquest compromís; és quelcom més que gestionar, és començar a fer política, entre tots, i anar posant cada cop més coses en comú.

Exigim les garanties dels serveis públics, exigim millores efectives de participació política, de sobirania popular, per a què no ens col•loquin en una guerra o ens colin una reforma sense ni tant sols un debat públic, o ens canviïn la constitució –per al que els interessa– en un pis pas.

Lluitar pel treball digne també és això. Però allà on toqui, exigim també que es respectin d’una vegada els drets humans i exigim també drets emergents com pot ser la Renda Bàsica: un dret universal, incondicional, sense haver de demanar-ho, a rebre un ingrés; pel dret a existir, sense demanar permís. No es tracta que comencem a llançar idees al vol i que sembli que ens hem begut l’enteniment, es tracta de reapropiar-nos del sentit d’allò que està en joc. Ara i vosaltres. Reapropiar-nos de la democràcia, que en l’arrel implica atendre les condicions materials necessàries per fer-la possible.

Un cop dit tot això, creiem què hi ha una sèrie de preguntes que ens hem de plantejar en el sí de les seccions sindicals, els comitès d’empresa, els centres de treball:

Què passa amb una important majoria, sobretot joves, que estan a l’atur o no tenen centre de treball? Que no pot treballar del que s’ha preparat i format? Que té contractes de setmanes o mesos? Com ens hauríem d’organitzar per no perdre aquest potencial de futur? Quines estructures i quins recursos?

Com defensar els interessos de classe dins i fora de les empreses?

Com organitzem una resposta unitària sindical? Una aposta radicalment democràtica, que eviti la competència entre treballadors i treballadores?

Com podem treballar a escala internacional davant els atacs que estem rebent?

Necessitem respostes a aquestes preguntes! Estem amb vosaltres!

Us convidem a compartir amb nosaltres que no podem resignar-nos a pensar que el què existeix és l’únic possible.

Per últim, volem fer-vos una crida a participar activament a la convocatòria del 15 d’octubre. El 15 d’octubre és la primera temptativa seriosa de donar una resposta a nivell internacional. Mirem la Vaga General d’avui a Grècia; el moviment que als EUA s’estén a partir de l’ocupació de Wall Street; la massiva manifestació sindical de dissabte passat a Portugal; els moviments populars democràtics al món àrab. Entre d’altres i només per citar les coses que podem seguir aquests dies. Som el mateix. davant una ofensiva que és internacional, hem de donar també una resposta internacional. El 15 d’octubre, prenem el carrer!

Barcelona, 5 d’octubre de 2011